ORIGENS DE LA PARROQUIA DE SANT PERE DE GAVÀ

La història de l'església de Sant Pere de Gavà es remunta a l'època medieval i ha passat per successives destruccions i reconstruccions fins a arribar a l'edifici actual de maó vist inaugurat a mitjan segle XX.

Segons l'Enciclopèdia catalana, el primer temple apareix documentat a mitjan segle XI. Cap a l'any 1200 ja consta oficialment amb la categoria de parròquia. Tot i que la llegenda popular diu que una campana amb el nom gravat del sant va aparèixer a la platja i va triar quedar-se al poble, la realitat històrica és que el cristianisme va utilitzar la figura de Sant Pere per cristianitzar els antics cultes pagans de la zona. Els pagesos gavanencs es van encomanar a aquest sant per protegir les collites i les vinyes, de la mateixa manera que els romans ho feien abans en els assentaments agrícoles de la rodalia.

A partir del segle XIV, es va començar a substituir progressivament la parròquia de Sant Miquel d'Eramprunyà (del castell). Aquell primer edifici va ser destruït per les tropes castellanes durant la Guerra dels Segadors, com un altre d'estil renaixentista que s'estava començan a construir-se des de el 1620.

Sant Miquel Eramprunyà

L'edifici renaixentista va haver de ser reconstruït i ampliat posteriorment (durant els segles XVII i XVIII) a causa d'aquells danys de la guerra. Aquesta versió restaurada és la que va sobreviure fins que va tornar a ser totalment destruïda l'any 1936 durant la Guerra Civil. El 1936 En esclatar la guerra, l'antiga església parroquial va ser completament cremada i destruïda.

Els responsables de la seva destrucció van ser grups de milicians anarquistes i sectors radicals incontrolats, principalment vinculats a la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball - Federació Anarquista Ibèrica), en el context de la revolució social que va esclatar als carrers de Catalunya i aprofitant el buit de poder, després del cop d'estat feixista.

L'incendi va destruir completament la nau, el campanar antic i tot el patrimoni artístic interior, incloent-hi retaules barrocs, imatges religioses i els llibres de l'arxiu parroquial (perdent-se una informació històrica local de gran valor).

Retaule barroc de Sant Pere de Gavà 1920

L'incendi del 23 de juliol de 1936 va ser devastador per al patrimoni artístic de Gavà, ja que el temple va cremar durant hores de forma incontrolada. Tot i la magnitud del desastre, gràcies a fotografies d'arxiu i a l'acció valenta d'alguns veïns, avui coneixem com eren aquells retaules. El que es va salvar de l'incendi gràcies als veïns van ser petits elements patrimonials i de devoció privats, o bé fragments i relleus d'imatges menors que es guardaven a la sagristia. 

Sembla ser que es custodien com a peces històriques a les dependències privades de la mateixa Rectoria o dins de l'arxiu/sagristia de la parròquia. Encara que jo ho desconec. 

Església de sant Pere, després de l'incendi.

El gener de 1941, el bisbe Gregorio Modrego va col·locar la primera pedra d'una nova esglèsia. Tot i que les obres van arrencar oficialment el 1945, la manca de recursos econòmics de la postguerra va provocar diverses aturades. L'edifici es va inaugurar parcialment el 1954 i es va enllestir definitivament l'any 1959.

Dissenyada per l'arquitecte Amadeu Llopart i Vilalta, destaca pel seu estil italianitzant d'obra vista (maó). L'any 1956, el pintor Rafael Rosés Rivadavia va realitzar les pintures al fresco monumentals de la Capilla del Santo Cristo i de l'altar de la Mare de Déu dels Dolors.

L'arqueòloga i historiadora Jordina Sales i Carbonell ha aportat una informació clau i revolucionària: va demostrar que els orígens del culte cristià a Sant Pere de Gavà no són del segle XI, sinó molt anteriors, del període tardoromà i de l'Antiguitat Tardana (segles IV-V). A través de les seves recerques —recollides a l'estudi "Les petjades dels primers cristians de Gavà"— i de la reinterpretació de les excavacions a la zona, Sales va aportar les següents dades històriques:

-Durant unes obres realitzades als mesos de juliol i agost de 2003 al pati de la rectoria de Sant Pere, es van trobar restes d'una antiga vil·la romana. Enmig d'aquest jaciment, es va excavar la planta d'un absis d'època tardoantiga (molt anterior a l'església de maó actual i a la medieval)

-Sales detalla que la primitiva comunitat cristiana de Gavà es va assentar directament sobre les estructures d'una gran vil·la romana de la plana (la vil·la de la rectoria). Els habitants van aprofitar els edificis romans per construir-hi un primer lloc de culte cristià cap al final de l'Imperi Romà, creant un fil històric directe que arriba fins avui en el mateix espai físic.

-La investigadora defensa la hipòtesi que ja en aquell Baix Imperi romà o en l'època visigòtica existia en aquest punt exacte un petit temple dedicat al primer dels apòstols (Sant Pere). Això demostra que la parròquia medieval del segle XI no va néixer del no-res, sinó que va heretar la ubicació i el nom d'aquella església paleocristiana primitiva.

Gràcies a la feina de Jordina Sales, la història de Sant Pere de Gavà va guanyar més de 500 anys d'antiguitat respecte als primers documents escrits del segle XI.

El físic, historiador local i Fill Predilecte de la Ciutat de Gavà, Josep Campmany i Guillot (1966–2024), va ser una de les figures més importants en la recuperació de la història del municipi. En el seu llibre Gavà: 1200-1620. La fi de l'edat mitjana a Eramprunyà, Campmany detalla la transició de com el poble de la plana va anar guanyant independència respecte al castell. 

L'església de Sant Pere de Gavà va ser el centre neuràlgic d'aquesta afirmació comunal. Campmany va documentar com el poble (la "universitat dels homes" del terme) es reunia habitualment "a so i repic de tambors i campanes" a la mateixa església de Sant Pere per a prendre decisions polítiques i civils de manera autònoma, desafiant el poder senyorial.

Campmany va buidar i analitzar desenes de pergamins antics de compravares i testaments. Va fixar documentalment com, ja l'any 1200, el temple de la plana constava plenament consolidat com a parròquia sota l'advocació de Sant Pere, i com la comunitat de pagesos va començar a teixir la seva xarxa social al voltant d'aquest espai religiós davant de la decadència del vell nucli de muntanya (Sentiu, Sant Miquel d'Eramprunyà)

En els seus estudis sobre el segle XVII, Campmany va analitzar els llibres de l'església per a explicar com es va pagar el temple renaixentista del 1622. Va demostrar que va ser un esforç titànic sufragat de forma voluntària pels mateixos gavanencs en una època de fort creixement demogràfic, motiu pel qual la posterior destrucció per part de les tropes castellanes el 1640 va ser viscuda com una autèntica tragèdia local.

Mentre que Jordina Sales va aportar la visió arqueològica i de l'antiguitat tardana, Josep Campmany va posar noms, cognoms, documents i context polític a l'evolució de la parròquia durant els segles medievals i moderns.

Segons Josep Campmany, l'església de Sant Pere de Gavà no era només un centre de pregària, sinó el cor polític, civil i organitzatiu de la comunitat a l'edat mitjana i a l'època moderna. Abans de l'existència dels ajuntaments moderns, el govern del poble s'anomenava la Universitat (l'assemblea de caps de casa). Els veïns es reunien en assemblea general a les portes o a l'interior de l'església de Sant Pere, sovint sota el porxo. La reunió es convocava de forma assembleària "a so de campana repicada" o "a so de corn". Les campanes de Sant Pere eren el mitjà de comunicació de masses que feia saber a la població dispersa de la plana que s'havia de prendre una decisió urgent.

Els gavanencs s'organitzaven de forma autònoma per gestionar el manteniment del temple a través d'una institució laica anomenada l'Obra de l'Església, que estava dirigida per obrers de la parròquia, que eren veïns elegits per la mateixa comunitat, no pas capellans. Aquests administradors gestionaven els fons locals (procedents de donacions i llegats testamentaris) per pagar les obres de reforma, com el gran esforç col·lectiu que va permetre construir el temple renaixentista de 1622.

Campmany documenta que, en una plana de Gavà sovint exposada a les incursions de pirates des de la costa o als abusos de soldats de passada, el temple fortificat de Sant Pere funcionava com a refugi físic per a la gent de la contrada, les seves collites i els seus animals en moments de perill imminent. 

Explicació del dibuix fet per Josep Campamny; Recreació pictòrica del nucli de Gavà als segles XVI i XVII. La disposició de les cases i construccions s'ha fet d'acord amb la documentació notarial dels segles XVI, XVII i XVIII. El camí de la dreta és el camí a la Sentiu (actual carrer de Sant Pere). El de baix, que gira a la dreta, és el camí ral (avui carrers Major i de Castelldefels). El vial que fa angle era el camí del portal roig (dit així pel color del portal d'entrada al recinte de la torre o castell de Gavà), actualment constitueixen els carrers del Comte d'Urgell i del Cap de Creus. A l'esquerra, la finca amb pomeres és la Boada dels senyors Barons. Al fons hi ha l'església de Sant Pere, refeta el 1629, separada pel castell de Gavà pel carrer de la processó (avui carrer de la Rectoria). A prop, l'edifici de la rectoria, refet el 1592. La casa que es veu en primer terme és la Casa Gran