AMERICAN LAKE, EL SOMNI D'UN INDIÀ ORGULLÓS.

A principi del segle XX Gavà era un destí de la burgesia barcelonesa gràcies al tren. Molts tenien la seva residència a Gavà, altres llogaven cases o habitacions, també estaven els que tenien la nostra localitat com a punt de partida camp el Massís del Garraf i el castell de l'Eramprunyà.

Fruit d'aquesta activitat econòmica va sorgir la Colònia Amat, prop de la font del Ferro, i l'any 1920 es va inaugurar l'American Lake. 

Es tractava d'un ambiciós complex lúdic per a la burgesia que va gaudir de gran popularitat durant els anys vint. El seu promotor va ser l'empresari navilier Arturo Costa Martí (1869-1930), que va adquirir els terrenys a la fi del segle XIX i hi va edificar la seva torre d'estiueig. La seva fortuna procedia d'una important família d'indians.

La plaga de la fil·loxera havia deixat a bona part la població pagesa de Gavà en una situació complicada. Alguns petits pagesos van haver de malvendre les terres. Els que van poder continuar endavant es van llançar a la tasca de sanejament dels pantans on habitava el mosquit anopholes portador del paludisme. La majoria dels nens eren orfes de pare o mare, no podien anar a l'escola, ja que de ben petits havien de treballar en feines poc aconsellades per la seva edat. Però Gavà tenia una estació de tren...

L'estació va portar al poble al Maties, el Sebastià i l'Àngela Roca, germans que van muntar una factoria en la qual es dedicaven a fer sanitaris, cosa estranya per un poble que no sabia que era l'electricitat ni l'aigua corrent i sí les comunes i els pous morts.

I amb el tren va arribar l'Arturo Costa, molt orgullós li agradava mostrar a tot el poble les seves riqueses. Ell va fer portar l'aigua i la llum al poble i va endegar un projecte tan ambiciós que havia de fascinar a tots els gavanencs durant molts anys. La majoria tan sols ho podien veure de molt lluny.

Les anècdotes del lloc i del seu propietari eren infinites, moltes   d'elles  impublicables cent anys després. Totes relacionades amb una suposada i molt atzarosa vida sentimental i a la seva forma de fer ostentació de les seves riqueses. En una expliquen que un dia va caure al llac, i l'endemà del terrat tots els seus bitllets estaven penjats per assecar-los, imagino l'impacte entre una població que potser mai veuria tal quantitat de diners.

Fonts, glorietes, petits palaus, passeigs d'arbres, la torre central o Vil·la Carmen i un gran llac per on es podia navegar amb barques que estaven a disposició dels visitants. Un paradís envoltat de misèria.

Dos vaixells de guerra eren l'atracció del llac, amb una cascada, una ermita, un trenet, un casino, hotel, un restaurant... El carrilet valia 30 cèntims, i la ruta passava per sota de la cascada, que en alguna ocasió el senyor Costa posava en marxa al passar el trenet per sota, deixant als passatgers ben mullats.

Però el negoci no va durar sempre, amb la millora de comunicacions van aparèixer altres Hotels balnearis en llocs millors i amb aigües més saludables i el lloc es va anar degradant. Cada cop es veien menys aquells "senyors i senyores tan ben vestits". El lloc va esdevenir en un bordell de luxe, fins que amb la Guerra Civil va arribar la ruïna final del negoci i el seu propietari.

Als anys quaranta el llac es va assecar i fora Vil·la Carmen tot es va enderrocar. Els terrenys es van anar venent per parcel·les, substituint l'antic Balneari en un barri d'habitatges unifamiliars. El 1992 Vil·la Carmen va estar restaurada i transformada en un Centre Cultural.

El senyor Arturo Costa, el nostre indià de capçalera (de família d'indians) té una història que no deixa a ningú indiferent. Aquí ho vaig explicar:    https://leopoldestamat.blogspot.com/2025/05/la-trista-historia-de-la-merce-qui-el.html