GAVÀ, 1936- 1940. QUAN EL DIÀLEG ÉS MORT, LA VIDA PERD VALOR-

Quan una societat abandona el diàleg i el raonament, i es deixa emportar per l'odi, avança cap a un camí d'autodestrucció, on tothom pot ser culpable i víctima. Un camí que cada dia es veu més gent amb ganes de tornar-hi. Fem memòria.

Església parroquial de Gavà, cremada a inicis de la guerra civil

Els finals dels anys 30 i següents, la vida a Catalunya tenia molt poc valor, algú assenyalava la culpabilitat de qualsevol persona, i, fos innocent o no, podia acabar amb un tret a la nuca o davant d'un escamot d'afusellament.

La casualitat el podia significar una mort injusta o salvar-te la vida. Josep Soler Vidal, llavors representant de la Generalitat a Gavà, com va salvar la vida. Un dia venint de Barcelona va ser aturat per un escamot de la FAI, com anava ben vestir van decidir que era un feixista, de res li va servir mostrar els documents que acreditaven qui era, havien decidit que era un feixista i sense judici el van enviar a la paret per ser afusellat. Però un dels milicians el va conèixer, "Aquest home no és feixista, no es va casar per l'església". I es va salvar. Així funcionaven les coses, en cas de ser solter, aquell dia hauria acabat la seva vida.

Fortià Casanovas Adam, 18 anys, no va tenir aquesta sort. Conegut de la família Roca, va deixar el seu poble Manlleu per venir a Gavà per treballar a la famosa empresa de sanitaris, era parent de l'esposa del Martí Roca. En arribar a la nostra localitat es va posar en contacte amb la parròquia, formant al jovent d'Acció Catòlica, promovent valors de catalanitat i cristianisme entre els joves. Aquest era el seu pecat, malgrat no haver entrat en cap grup polític, un escamot de la FAI va exterminar-lo.

Fortià Casanovas Adam,

Igual que van acabar amb l'alcalde de Gavà, d'ERC, Bartomeu Fabrés, i molts altres gavanencs. L'entrada de les tropes feixistes no va ser menys, però els responsables d'aquests actes havien fugit a França, llavors calia buscar algú, encara que fos un cap de turc. Calia excrementar a una població que gairebé no tenia força ni per respirar.

Em centraré en un cas qui fins fa poc tothom culpava de ser un criminal despietat. Alfons Gibert (1) mostra la seva estranyesa en veure que no havia marxat a l'exili, si va fer el que va fer. Antoni Tarrida (2) va més enllà, sembla que el coneixia.

Es tracta de Carles Ventosa i Margalef, afusellat amb 20 anys, després d'un judici sumaríssim. Era fill de "Pepita la Verdulera. Van exterminar-lo al Camp de la Bota, al costat de Modest Ferrer Bofill, membre de la Unió de Rabassaires (3). Carles tenia tot just 17 anys a l'inici de la guerra, era família de rabassaires, però ell no ho era, no formava part de cap escamot, ni de cap grup polític, però algú amagat a l'anonimat el va denunciar sense proves i va acabar al Camp de la Bota.

L'Antonet Tarrida li dedica un emotiu escrit (2):

"Avui ja han passat 70 anys del teu testimoni, entranyable i inoblidable Carles Ventosa, i encara et recordo perfectament com si ahir mateix ens haguéssim vist, perquè vas ser un amic de la meva infantesa. Sempre et tindré a la memòria per la teva bondat i sincera amistat, i com, per la teva esprimatxada i llarga alçada... També, quan més grans, dins del grup teatral del Centre Catequístic, sota la direcció de mossèn Ròmul, van interpretar "la mort a l'escola", on jo era l'escolà i tu el mestre estimat. Carles Ventosa, plorat amic, voldria que aquesta breu referència a la teva desventura servís perquè el Gavà actual, sàpiga que vas ser condemnat de forma injusta i arbitrària a una mort vil i injusta. Descansa en pau.

La seva mort injusta ha restat a l'oblit, fora aquests dos autors ningú ha reivindicat la seva innocència, cap placa el recorda, cap homenatge, el seu judici no ha estat revisat, i el jove encara és considerat un criminal.

Afusellaments al Camp de la Bota, Barcelona

(1) Alfons Gibert. Dolça Melangia, Trista Recordança.
(2) Antoni Tarrida. La Generació Perduda. Publicacions de l'Ajuntament de Gavà.
(3) Unió de Rabassaires fou un sindicat de pagesos no propietaris sorgit a Catalunya l'any 1922. Com a Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya federà i coordinà diverses entitats camperoles d'àmbit local o comarcal, es van opossar a les colectivitzacions i van ser durament reprimits pel règim franquista.