L'ALTRA HISTÒRIA DE GAVÀ: LLEGENDES, MISTERIS... (I PART)

 Amb els temps s'han anat perdent moltes històries i llegendes que els nostres avis i àvies ens explicaven les llargues nits d'hivern al costat del foc. Intentaré anar recordant i espero feu que no morint amb nosaltres, són l'ADN de la nostra ciutat.

L'HOME DE L BARBA BLANCA DEL CALAMOT.

La història de l’Home de la Barba Blanca del Calamot és una de les rondalles fantàstiques més populars i misterioses que s'explicaven antigament per espantar (o fer agafar respecte) als nens i joves que anaven a jugar al voltant del Turó i les coves del Calamot.

El meu germà era expert en aquest tema, a decorava imaginativament les coves amb unes boniques serps, que crec li feien més por a ell que a mi. Corre per casa una llegenda que diu que sent petit, hi va portar un veí, que avui és metge jubilat, i el va deixar allà, amb gran rebombori al poble buscant al nen perdut.

Segons el relat popular, l'Home de la Barba Blanca era una mena d'ermità fantasmagòric o esperit protector de la muntanya que vivia amagat a les profunditats de les mines antigues, les vaumes o les coves del Torrent del Calamot, molts, fins i tot deien haver-lo vist (faig espòiler, jo el vaig conèixer).

Es descrivia com un home molt vell, d'estatura imponent, vestit amb robes rústiques i trencades, i caracteritzat per una llarguíssima i espessa barba completament blanca que li arribava fins a la cintura. Es deia que si els nens s'allunyaven massa del poble, feien bretolades pel bosc o intentaven entrar a les perilloses galeries i forats de la terra de la zona vermella del Calamot, l'Home de la Barba Blanca apareixia de cop d'entre els pins com una visió per clavar-los una bona esbrinada i fer-los fugir corrents cap a casa.

Uns deien que era un ermità, un anacoreta que fugia del brogit humà, buscadors de fòssils ,.. Però era de carn i ossos, va aparèixer a la postguerra. Vivia a una cova a pocs metres de la finca del Cerdans. Era un fugitiu?, un anarquista que s'amagava?, un emboscat desertor de la guerra?. Res de totes aquestes teories que he escoltat més d'un cop. Era un desterrat del seu poble, per un delicte d'ordre sexual.

La cova era propietat nostra, i sovint l'avi pujava a veure què feia, però no impedia la seva presència, malgrat que l'home tampoc vigilava les incursions sistemàtiques dels Cerdans. Amb els aiguats de 1962, l'ajuntament ho va aprofitar per treure la gent de les coves i portar-les a les barraques de Sant Rafael. Però ell allà ni hi volia anar, ni hi podia, ja estava molt gran. Recordo finalment un dia amb l'alguatzil que li deien en Xato, el van venir a buscar i el van portar a la residència que hi havia a l'hospital de Sant Llorenç. Crec que va morir poc després.

LES SOMNÀMBULES QUE PARLAVEN AMB ELS MORTS

A casa se'n parlava molt d'elles. L'avi tenia un secret que es va endur a la tomba. L'àvia curava el mal d'ull i arreglava matrimonis, amb no gaire èxit (Tampoc amb els ulls, jo me'n reia d'ella, i encara els tinc malalts)

La creença en les somnàmbules de Gavà que parlaven amb els morts és una de les facetes més fascinants del folklore del carrer de Sant Nicasi. Connecta directament la medicina popular amb l'espiritisme del segle XIX i principis del XX. Eren dones amb capacitats de mèdium o clarividència que entraven en un estat de tràngol (hipnotisme o somni induït) per connectar amb el més enllà.

La somnàmbula tancava els ulls, es relaxava fins a quedar-se aparentment adormida i afirmava que el seu esperit viatjava al món dels morts. Allà parlava amb avantpassats de la família de la persona malalta o amb "esperits guies" per preguntar quin remei, herba o ungüent calia aplicar per curar el mal d'ull o la malaltia física. Se'ls demanava que l'esperit de la somnàmbula preguntés al difunt on havia amagat els diners, les escriptures de la terra o el testament abans de morir.

Aquest va ser un noi de la quinta del Biberó que va marxar a la batalla de l'Ebre, i no va tornar. Els pares van córrer a preguntar a la somnàmbula, que va parlar amb ell. "Estic perdut per les muntanyes, trigaré a poder sortir, però guardeu la meva herència, tard o d'hora la necessitaré". El pare per si no n'hi hagués prou, va agafar joies i monedes, les va posar a una olla i ho va amagar, sense que dona o filla la trobessin. Mort el pare, van vendre la casa, totes dues van estar tot el dia mirant l'enderroc, per si sortia l'olla.

Malgrat ser de la gent més rica de Gavà, vivien en una veritable pobresa, passats els anys l'hereu no va tornar, i a poc a poc ja no queden testimonis.

I el secret del meu avi? A mi m'ho va explicar, amb la condició de no dir-ho mai a l'àvia. En casar-se'n va anar a viure a casa del sogre vídúa. Vivia al costat del meu besavi, amb interès per la veïna. Però el Pepet, el meu avi, va saltar la tanca i la boda va haver de ser precipitada. El besavi Quim el va maleir per destorbar les seves intencions.

Un dia, en anar a treure aigua del pou, li va relliscar la galleda i va anar directa al fons. Va callar, donat el caràcter d'elles dues. Com a bones "Llísseres" que eren, van córrer a preguntar a la somnàmbula, que mai encertava, "Ha estat el vostre veí, en venjança". Les batusses van ser homèriques. Al final els avis van marxar a una casa tocant la riera de Sant Llorenç, allà esperava al meu pobre avi Pepet, un altra llegenda que no el deixaria dormir, la de la Diada de Sant Ramon.

Els meus avis, El Pepet, l'Elvira i el meu pare el Joan, de petit

Properes entrades:

La maledicció de sant Ramon.

Les campanes de Sant Pere,

Els fantasmes de la Torre Lluch ( i del carrer sant Nicasi)

Històries de l'avi Francesc (Colomé)

Mary Sampere i Vazquez Moltabán, pregoners?

Llegenda de la Mare de Déu de Bruguers

El Boscater Negre

La visita del Príncep de Viana

La font de la Sentiu

El fantasma del senyor Costa.