MEMÒRIA DEL PAVORÓS INCENDI DEL GARRAF DE 1982

L'incendi del Garraf del 1982 va ser un devastador foc forestal iniciat el 5 de juliol de 1982 a Begues que va acabar arrasant 11.000 hectàrees del massís del Garraf. És considerat un dels incendis més greus de la història de la zona, ja que va destruir el 80% de la superfície del futur parc natural, que en aquell moment es trobava precisament en tràmits de declaració oficial.

 
L'incendi es va iniciar5 de juliol de 1982, enmig d'una onada de calor extrema procedent del nord de l'Àfrica. El foc es va declarar al municipi de Begues i va avançar ràpidament cap al massís, generant un front de foc de 18 quilòmetres de llargada. 

Va cremar terrenys de Begues, Olivella, Sitges, Gavà i Castelldefels. L'incendi va coincidir amb una de les pitjors onades de calor del segle passat. Les temperatures van batre rècords, arribant als 37,6 ºC a Barcelona. La virulència del foc i la direcció del vent van fer que un immens núvol de cendres es desplacés sobre Barcelona, fins al punt que va arribar a "ploure" cendra i sutge sobre els carrers de la capital catalana. 

 

Aquest desastre va coincidir en el temps amb els primers passos del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, que s'havia creat feia poc i va haver d'afrontar aquesta emergència de gran magnitud en un context de mitjans molt diferents dels actuals. 

Socialment, l'incendi també va aixecar fortes crítiques de moviments ecologistes i de l'independentisme de l'època, que van acusar les autoritats i determinades indústries cimenteres de la zona de passivitat o negligència a l'hora de frenar l'avanç de les flames. La petjada d'aquest incendi, sumada a la del posterior foc de 1994, va transformar profundament el paisatge i l'ecologia del massís.

Tot i que les investigacions policials de l'època i les cròniques periodístiques de mitjans com  EL PAIS, van apuntar clarament des del primer moment que el foc havia estat provocat (es va originar simultàniament a prop de la urbanització de Can Mir, a Begues), la identitat de l'incendiari o incendiaris mai es va poder resoldre. Tampoc hi va haver un gran esforç en averiguar-ho.

La falta d'informació va permetre l'aparició de molts rumors sobre les seves causes, assenyalant als opositors al parc natural, i com no, a l'extrema dreta llavors molt activa i amb impunitat, com sols ser sempre.



 Els moviments veïnals i ecologistes van assenyalar directament l'especulació urbanística. El massís del Garraf estava en tràmits d'esdevenir parc natural. Cremar la zona era una via per intentar rebaixar-ne el valor de protecció ambiental i facilitar la construcció d'urbanitzacions o l'ampliació de pedreres.   Aquell mateix 5 de juliol es van declarar una vintena d'incendis a la demarcació de Barcelona. La simultaneïtat dels focus feia evident la intencionalitat de molts d'ells, aprofitant una onada de calor històrica que feia impossible aturar les flames de forma ràpida.

 L'any 1982, les tècniques de criminalística forestal i les unitats especialitzades (com els actuals Mossos d'Esquadra o els Agents Rurals) no existien o tenien uns recursos extremadament precaris. Això va fer que la recollida de proves en un terreny completament calcinat d'11.000 hectàrees fos pràcticament inviable.

A causa d'aquesta falta de proves concloents, el cas va quedar arxivat judicialment sense que ningú hagués d'assumir la responsabilitat penal per la destrucció del massís.

Tot i que els moviments veïnals de l'època van denunciar especulació i "terrorisme ecològic", les autoritats mai van arribar a arrestar cap activista d'ultradreta ni cap persona rellevant amb aquest cognom per aquells fets específics del Garraf


Les conseqüències de l'incendi del Garraf de 1982 van ser devastadores i van marcar un abans i un després en la història ecològica, social i urbanística del massís. Va significar la desaparició del bosc de pins. El foc va calcinar completament el bosc de pi blanc (Pinus halepensis). Com que aquest pi no rebrota després d'un incendi (només es reprodueix per llavors), grans extensions de bosc van desaparèixer per sempre.

El Garraf, abans de l'incendi

El massís va passar de ser una zona amb zones boscoses frondoses a esdevenir un paisatge de roca calcària nua i matollar baix (maquia mediterrània i garriga).
En quedar la roca completament despullada de vegetació, les pluges posteriors van arrossegar la poca terra fèrtil que quedava, desertitzant el paisatge i dificultant la reforestació natural. L'ecosistema d'aus, rèptils i petits mamífers va quedar totalment destruït, afectant espècies autòctones de la zona calcaris de la costa catalana.

El foc va assetjar i cremar parcialment una trentena de cases a les urbanitzacions de Begues, Gavà i Castelldefels, obligant a evacuar centenars de veïns enmig del pànic. El desastre va accelerar la necessitat de protegir legalment la zona. Malgrat que l'incendi va destruir el 80% de la superfície projectada, el Parc Natural del Garraf es va declarar oficialment l'any 1986 per intentar salvar i gestionar el que en quedava.

El Parc del Garraf va ser declarat oficialment com a espai protegit l'any 1986 mitjançant l'aprovació del seu primer Pla Especial de Protecció del Medi Físic i del Paisatge.Malgrat que el gran incendi de 1982 va cremar el 80% de la zona prevista, la Diputació de Barcelona va tirar endavant la seva fundació a la tardor de 1986, convertint-lo posteriorment en un referent de la Xarxa de Parcs Naturals.

Web del Parc del Garraf:  https://parcs.diba.cat/ca/web/garraf/inici

Una tercera part del municipi de Gavà, està dins del Parc del Masís del Garraf, mieru: