HISTÒRIA DEL BREU BEGUINATGE A LA BARONIA DE L'ERAMPRUNYÀ

 Al segle XII va sorgir un moviment de dones religioses que volien desenvolupar la seva fe al marge d'una església més interessada en els valors terrenals que en la fe del primer cristianisme.

Les beguines eren dones que van protagonitzar un moviment social i religiós sorgit a tot Europa. Eren dones, soles o en grup, que portaven una vida religiosa al marge de les estructures eclesiàstiques i familiars de l'època; dones independents de qualsevol autoritat masculina, fins a un extrem desconegut a l'època. Eren laiques i religioses al mateix temps, difícils de definir pels seus contemporanis, que també les denominaven «mulieres sanctae».

A Catalunya van ser conegudes amb el nom de "deodates" (del llatí deodatus, que significa «donada a Déu». Aquestes comunitats van sorgir en un context en què l'Església controlava estrictament la fundació de nous ordes religiosos. Buscaven una forma alternativa de vida devota, sovint vinculant-se amb ermites o capelles.

A l'Aragó, el moviment de les deodates i les beguines va existir i va tenir una presència notable, tot i que històricament va rebre noms diferents (com ara donades, beates o sorores) i es va desenvolupar amb unes característiques molt lligades a l'assistència hospitalària i a les xarxes urbanes. 

Al Pais Valencià el moviment de les deodates i, especialment, de les beguines (que allí van rebre el nom popular de beates o recluses) va tenir una gran volada i una personalitat pròpia molt vinculada al context de la conquesta, les xarxes urbanes i l'assistència hospitalària. La "joventut" institucional del regne, sumada a la necessitat de personal per a tasques d'ajuda social als hospitals, va permetre que les beates gaudissin d'una tolerància molt més llarga en el temps.

El beateri de Sant Miquel de Llíria, un beginatge que va durar 500 anys

A la baronia de l'Eramprunyà la seva seu va ser a l'ermita de la Mare de Déu de Sales. La comunitat de deodates (o donades) no va existir des del principi. Es va establir a l'ermita entorn de l'any 1275 (la primera constància documental directa d'aquest grup de dones és d'aquest any). Es van agrupar de forma espontània i independent de l'estructura de l'església oficial per portar una vida d'austeritat i pregària aprofitant un moment d'inestabilitat feudal al territori d'Eramprunyà.

Aquesta petita comunitat femenina, que va habitar l'ermita de Santa Maria de Sales (Viladecans) entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, solia estar formada per només tres o quatre dones alhora. L'ermita entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, solia estar formada per només tres o quatre dones alhora. La historiadora Dolors Sanahuja i Torres, en el seu estudi de referència sobre aquest col·lectiu, va aconseguir identificar els noms de les següents deodates:

Ròmia Mira (majorala o priora)

Guillema Mira

Ròmia Pastaler

Gueraua de Queralt (priora cap al 1315)

Elisenda Moragues (priora cap al 1330)

Elisenda de Palau

Sibil·la Figueres

Reconstrucció i interior Santa Maria de Sales

Algunes d'aquestes procedien de la noblesa o de famílies benestants amb capacitat per gestionar el patrimoni. D'altres, pels cognoms, s'identifiquen amb famílies pageses de la zona del Baix Llobregat, especialment de Sant Climent de Llobregat, terme amb el qual mantenien forts vincles de compravenda de terres i drets parroquials. Tot i que les deodates identificades tenen més relació amb l'entorn immediat de Viladecans i Sant Climent, tota la zona formava part del domini històric del Castell d'Eramprunyà, el centre històric i feudal del qual avui és Gavà. Per tant, la interconnexió humana i de propietats entre aquests pobles veïns era totalment habitual en l'època medieval.

Les religioses de Santa Maria de Sales van ser expulsades l'any 1334 per ordre directa del bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, tancant definitivament una comunitat que s'havia mantingut activa durant gairebé sis dècades. La seva dissolució i expulsió responen a raons que combinen el control eclesiàstic de l'època amb fortes disputes econòmiques locals. Eren dones laiques que decidien viure en comunitat sota vots de pobresa i castedat, però sense dependre de cap orde religiós reconegut (com les benedictines o les clarisses). L'Església d'aquell període veia amb molta desconfiança aquests grups autònoms de dones que s'autogestionaven al marge de la clausura i de les jerarquies masculines estrictes. També havien anat acumulant un patrimoni propi gràcies a donacions i herències de finques i vinyes de la rodalia. Això va provocar un enfrontament aferrissat amb el rector de la parròquia de Sant Joan de Viladecans, el qual veia com els delmes, els enterraments i els guanys econòmics del territori anaven a parar a mans de les deodates en lloc de la seva pròpia caixa parroquial.

Tot i que el mateix bisbe Ponç de Gualba havia reconegut anys abans (el 1315) que la comunitat funcionava bé i sense irregularitats, va acabar cedint a les pressions econòmiques i va decidir aplicar la disciplina eclesiàstica per desarticular aquest model de vida semicorporativa. El procés no va ser un acte de violència física instantània, sinó una ordre d'expulsió i dissolució legal dictada pel Bisbat de Barcelona entre els anys 1333 i 1334. Per desmantellar el grup de manera efectiva, el bisbe va ordenar la devolució dels dots que les dones havien aportat en entrar. Un document clau del 1334 recull expressament l'ordre de retornar el dot a la deodata Sibil·la Figueres.

Ponç de Gualba

En quedar-se sense l'empara legal per gestionar els béns de Santa Maria de Sales i havent de repartir el patrimoni comú, les tres o quatre deodates que quedaven es van veure obligades a dispersar-se, a viure soles o a ingressar en convents oficials de clausura, deixant l'ermita buida d'aquest tipus de comunitat femenina.

A Catalunya, el procés de dissolució i persecució contra elles ( vinculades al moviment de les beguines) va ser un fenomen generalitzat que va tenir lloc especialment entre els segles XIII i XIV. No es va tractar d'una persecució sagnant (com la cacera de bruixes posterior), sinó d'una ofensiva institucional i jurídica per part de l'Església Catòlica per eliminar la llibertat i l'autonomia femenina.

L'edat mitjana, les deodates representaven una anomalia incòmoda per al patriarcat eclesiàstic per tres motius clau:

- Eren dones (solteres, vídues o casades) que decidien consagrar-se a Déu i viure en comunitat, però sense professar en cap orde masculí ni tancar-se en un monestir de clausura.

-Compraven, venien, heretaven i administraven propietats sense la necessitat de tutors masculins. Això prenia el control del sòl i dels diners als rectors i bisbes locals.

-Es dedicaven a l'assistència de malalts, a la caritat i a cuidar ermites, es movien lliurement pel teixit urbà i rural, trencant el rol tradicional de la dona medieval.

Al Concili de Viena (1311-1312), es va dictaminar de manera oficial la prohibició del mode de vida beguí i de les deodates que no estiguessin regulades. Se les va començar a titllar de sospitoses d'heretgia perquè "discutien sobre la fe" i vivien sense cap regla aprovada (com la benedictina o la franciscana). El bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba (que va governar la diòcesi entre 1303 i 1334), va ser conegut històricament com un autèntic flagell per a les de Catalunya. Va inspeccionar i desmantellar sistemàticament les petites comunitats de la seva diòcesi (com la de Santa Maria de Sales, però també d'altres del Baix Llobregat, el Vallès i el Barcelonès. L'Església feia servir l'asfíxia econòmica i legal, les obligaven per decret a sotmetre's a l'autoritat directa i al control econòmic del rector de la parròquia local, prohibint-los fer transaccions lliures. Els van oferir dues opcions:

-Anar els convents oficials (especialment de l'orde de les Clarisses o de les Dominiques), acceptant viure darrere els murs i sota la direcció de frares masculins.

-O tornar a la vida civil o viure de manera completament aïllada i empobrida com a simples "recluses" individuals, perdent la força de la vida col·lectiva que havien construït.

Arreu es va optar per l'ofec econòmic, però quan no s'aconseguia acabaven a les fogueres. Malgrat tot el moviment va perdurar durant segles, les darreres a Flandes van arribar a finals del segle XX.

Llocs on van estar al Baix Llobregat:

1. Santa Maria de l'Ègara i l'Hospital de Sant Joan – Sant Boi de Llobregat

2. Santa Maria de Campdepadrós – Castellar de l'Índia / Sant Climent de Llobregat

3. Santa Maria de Cervelló (Socors) – Cervelló

4. Sant Pere de Romaní, Molins de Rei

Sant Pere del Romaní. Molins de Rei

Moltes d'aquestes seus compartien els mateixos senyors feudals (els Marc o els Cervelló). Això feia que les deodates d'una capella sovint coneguessin les de la capella veïna i van desaparèixer per la pressió dels rectors locals i els decrets de clausura dels bisbes de Barcelona.

Més

-Les deodates de Santa Maria de Sales, una petita comunitat medieval de dones. Dolors Sanahuja.

-Comunidad de Santa Maria de Sales. Monestirs.cat

-Els Espais de culte a Viladecans durant l'Edat Mitjana Mireia Comas

-Les Deodates de Santa Maria de Sales Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel,

-Les beguines: desig de llibertat a l’Edat Mitjana. Elena Botinas Motero UB