EL MEU ONCLE VA SER UN REFUGIAT

 El gavanenc Joan Altés Purcet va ser un refugiat i va treballar en situació idèntica a un esclau a la França del règim de Vichy.

Joan Altés amb la seva esposa i la seva germana, Elvira, àvia meva. 

Era encara petit, uns deu anys, quan el seu pare va morir. La seva germana Elvira, la meva àvia, i la seva mare van treballar de valent per poder pagar-li estudis a Barcelona, el noi, com li deien, era l'hereu., i encara que empobrits, venien de bona familia  Havien administrat les finques de "Cal Sobrano" a Gavà, però el govern de Primo de Rivera va eliminar els cens i la situació econòmica de la família havia esdevingut complicada.

El patiment del meu besavi va estar encara més gran quan un dia va veure com un gos rabiós atacava a la meva àvia, amb tan sols 9 anys, en temps de difícil cura. Amb l'ajuda de la família ho van superar. Però, superat tot,  un dia va dir a la seva esposa, -"vaig a Barcelona a acomiadar-me dels meus germans, em moro"-. I es va morir. Era el petit de nou germans.

Maria Purcet i Josep Altès, pares del Joan. 

El Joan va poder "fer estudis a Barcelona". Diuen que era molt intel·ligent. El cert és que va entrar a treballar a la Caixa de Catalunya i aviat va ocupar càrrecs directius. Catalanista i d'esquerres va estar en el procés de constitució del PSUC, des de la Unió Socialista de Catalunya, on va ocupar diversos càrrecs, sent de la facció propera a Joan Comorera.

Amb l'inici de la guerra va ser nomenat com Comissari de Guerra, fet que el va evitar anar al front. El meu avi, el seu cunyat, 4 anys més gran no es va lliurar. Quan va desertar el Joan Altés va aconseguir que no acabés davant d'un escamot d'afusellament. Però el van enviar al Camp de Concentració del Plà de Santa Maria, i d'ellà directe al front de l'Ebre, dont va aconseguir fugir sa i estalvi.


En acabar la guerra el Joan va marxar a l'exili, al camp de refugiats d'Argelers. Al ser de família pagesa, li va permetre sortir per anar a treballar a una finca, en condicions de semiesclavitud. I va tenir sort, els companys que es van quedar al camp van morir tots. Uns per malalties, uns altres suïcidi, altres al camp de concentració, i molts morts pels botxins de l'Stalin per ser partidaris de Joan Comorera, qui va morir afusellat per Franco, sense saber que era un traïdor al comunisme, si el Joan hagués fugit amb altres companys a l'URSS, a l'arribar hauria estat afusellat.

El meu avi i ella mai van tenir bona relació, segurament hi havia gelosia pel mig. La meva àvia i el seu germà es tenien una gran devoció, i l'avi Pepet sempre va ser molt gelós.

El Joan vivia i dormia amb el bestiar, al paller de la finca, no tenia temps lliure, ni drets. El poc que havia de cobrar s'ho quedaven "pel seu manteniment". Al final de la Guerra la cosa no va millorar gaire, finalment el 1948 va tornar a casa.

No va poder recuperar la seva feina, després de tenir diferents ocupacions, mal pagades, va entrar a treballar com a "llister" a la Cruz Verde. Es va jubilar el 1976, amb una mísera pensió. Però a inicis dels anys 80 el govern francès el va reconèixer com a víctima i va poder rebre una pensió molt més justa.

Va ser catalanista, amic d'en Pallach, i jacobí fins a la mort. Quan venia a Gavà a un acte religiós es quedava sempre a la porta de l'església, aixó en temps de Franco es notava. Sempre deia que tots els mals de Catalunya i Espanya venien dels capellans. 

Recordo la seva afició als llibres, ell em va regalar els meus primers llibres de l'Agatha Christie de la editorial Molino, com "el tren de las 9,45", o també de Jules Verne, "20.000 leguas de viaje submarino"... El seu cos va anar defallint a poc a poc, però la seva memòria no el va abandonar fins al 2001, quan va morir, poc després de la seva esposa, la "Nena" com li deia carinyosament. Els darrers anys la tia vivía amb alzheimer, per ell era el motiu per viure.