"AL PUNT QUE HOM NAIX, COMENÇA DE MORIR"... PERE MARCH (1338-1413)

 Pere March I fou el primer membre del llinatge March a posseir i habitar el Castell d'Eramprunyà a Gavà. Era el tresorer del rei Pere el Cerimoniós, quan va comprar el castell i la seva baronia l'any 1323.

Sota el seu domini, el castell va viure una època de gran esplendor al segle XIV. La família March va mantenir la propietat d'Eramprunyà fins al segle XVI (1590), va ser un dels llinatges més influents de la zona.

Pere March (el pare d'Ausiàs March) no va viure de manera permanent al Castell d'Eramprunyà, tot i que formava part de la família propietària. Era el germà petit de Jaume March II (el senyor d'Eramprunyà en aquell moment). Com que era el fill segon, les possessions de Barcelona i el castell van passar al seu germà gran. Ell va fer carrera a la cort del duc de Gandia i es va establir al Regne de València, on va néixer el seu fill Ausiàs March.

Eimeric de Cunit ret vassallatge a Jaume March

És valorat com un poeta fonamental de la transició a la literatura catalana medieval. La seva figura és clau per haver mantingut viva la tradició lírica en una època de canvis, influint directament en la formació intel·lectual del seu fill, que va néixer quan ell ja tenia més de 60 anys.

Sobra destaca pel seu to didàctic i crític. Els versos solen reflexionar sobre la conducta humana, l'ètica i la fugacitat de la vida. Escriu en català i manté les formes i les estructures mètriques de la tradició occitana.

Només es conserven 9 composicions, destaquen:

-"Al punt c'om naix comença de morir": Una de les seves peces més cèlebres sobre la mortalitat.

-"Mal d'amor": Poemes que exploren el sentiment amorós des d'una perspectiva més racional i menys idealitzada que els trobadors clàssics.

-"L'arnès del cavaller" Una obra on detalla el simbolisme moral de les armes i l'equip d'un cavaller

Va tenir un vessant militar rellevant, cosa habitual per a la baixa noblesa del seu temps. Encara que és més recordat per la seva poesia i càrrec administratiu com a procurador, la seva vida va estar marcada pel servei d'armes.

Va participar activament a la Guerra dels dos Peres: en aquest conflicte (1356-1369) entre Pere el Cerimoniós d'Aragó i Pere el Cruel de Castella. Se sap que va mantenir una actitud valerosa en defensa dels territoris de la Corona d'Aragó.

Pere March va morir el 7 de juny de 1413 a la ciutat de Balaguer (Lleida), a l'edat de 75 anys. Es trobava a Balaguer en una missió de caràcter diplomàtic o militar poc clara, relacionada amb l'alçament de Jaume II d'Urgell contra el rei Ferran d'Antequera després del Compromís de Casp. Abans de morir, va atorgar el seu testament a Xàtiva, on va nomenar el seu fill Ausiàs March hereu universal dels seus béns al Regne de València.

Ausias March llegint les seves troves al Príncep de Viana. Julio Cebrián y Mezquita, museu del Prado, 1884

POEMA AL PUNT QUE HOM NAIX, COMENÇA DE MORIR...

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quan ne on, que tot arnés trespassa,
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo neci co el senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.

Bé sabem tots que hic havem a-s eixir
o tard o breu, que no hi val mesestria.
Breu és tot, cert, qui pensar-ho saubria,
mas lo foll hom no se’n dóna cossir,
que, remirant sa carn bella e grassa
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es llassa.

Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire llassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-s adés nos abraça.

Oh vell poirit, e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-s ausir;
mas, com a porc qui jats en la gran bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fassent molt bal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.

De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom, qui tots jorns se canvia,
que el ric és baix e el baix pren manentia,
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e, el jove sa, dolor breument l’acaça,
e mor tan lleu co el vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat
e pensa pauc en la mort qui el menaça.

Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo com no té gran bailia
que és fer e mal si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Grassa
que és ergullós quan ha gran dignitat,
e tal regeix una granda ciutat
fóra millor a porquer de Terrassa.

Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-s en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria,
e no pas Dieu a son vol convertir,
car Dieu sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu e que és raisó que es faça.

Del Paire Sant hai ausit, quan trespassa
d’aicest exil, al Juí destinat,
que dits: «Er fos ieu un bouer estat,
que honor d’est món a pecats embarassa!»

Eu, Peires March, pregui Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-s ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.