JO TAMBÉ VAIG SER UN NEN DE L'ADELITA

Si, entre 1961 i 1967 vaig anar a aquella escola tan especial que regentava la senyora Adelita Barberà. El diminutiu tenia a veure, al igual que seu accent, amb els anys viscuts a Cuba.

El matrimonio de la Adelita i el Manolo, amb la seva eterna amiga la Maria Campmany de Cal Oliaire,

Crec que va ser a inicis de segle, quan l'Adelita Barberà, encara un nadó, va viatjar amb tota la seva família cap a Amèrica. Una part va marxar cap als EUA i els seus pares es van quedar a Cuba, regentant un casino de Camagüey, una de les més antigues ciutats cubanes al vel mig de l'illa. Avui el seu Centre històric ha estat declarat patrimoni de la humanitat.

Ens havia explicat moltes anècdotes dels seus anys a aquella ciutat, deia que en una esplanada, que allà pujava una mica, li deien "cerro". Recordo com descrivia el pas dels huracans, i com en una ocasió havia arrancat les ales d'un ventilador i aquest s'havia endut el cap d'una persona. Però recordo a la seva mestra i especialment a la Mami. Com l'estimava. Com a família benestant, tenia una cuidadora des de petita, la seva molt estimada Mami. Un dia va fer una entremaliadura (Adelita també havia estat nena) i la mare que era molt rígida la va castigar acomiadant-la. Pels seus alumnes de Gavà, el quarto de la Mami era una habitació a la qual si la fies molt grossa hi podies anar a passar una estona. Jo també vaig ser nen i  vaig conèixer l'habitació al seu pis-escola del carrer Salvador Lluch. Què vaig fer? Ho explicaré a les meves memòries.

Teatre Avellaneda, on treballava la familia Barberà, sempre he cregut que dins també hi havia un casino

També hi havia petites concessions terrorífiques, pròpies d'aquells anys. Si et grataves el nas, et podia causar una podridura a tota la cara; si perdies les dents, un cop mort et posaven una vela el cul i l'havies de trobar abans que la vela acabés; si t'arrancaves un gra, et podies dessagnar; si el banyaves després de dinar, t'hi quedaves. També ensenyava urbanitat, pel carrer havies de cedir el pas, respectar als grans i especialment als avis. I fer els deures. Havia d'aprendre de memòria unes línies, mai ho feia, arribant a classe ho llegia dos cops i llest. 5 minuts després ja no ho recordava, però havia fet un breu exercici de memòria.

Amb ella sempre viatjaves, mitjançant-les històries que explicava, o els llibres de viatges que ens feia llegir, i que jo gaudia tant. Amb ella vaig conèixer moltes ciutats europees, i sempre alguna heroïcitat hispànica, molt políticament correcte.

No tenia gaire simpatia amb Castro i els seus, però molt menys amb el règim corrupte de Batista. No recordo castics corporals, tan propis a les escoles d'aquells anys. Amb ella, ni exaltacions patriòtiques, ni religioses, aquella casa que era un museu de figures de bronze. La classe era en castellà, però jo sempre amb ella hi vaig parlar en català. El darrer cop que la vaig veure era regidor, recordo em va felicitar, i em va fer vergonya fer-li un petó que hauria estat el darrer. No vaig saber res més d'ella, mai em van cridar per un homenatge, i menys per dir-li adeu, Mai vaig saber quan ens va deixar.

Jo encara somio poder passejar pels carrers de Camagüey, aquella ciutat tan plana on a una petita pujadeta li diuen cerro. Potser algun dia hi arribi.

Més:

ADELITA BARBERÀ, UNA MESTRE QUE ENSENYAVA A VIURE, Blog de l'Arxiu Municiapal de Gavà

Comas Arnal, Eva..Els nens de l'Adelita. Ajuntament de Gavà