LA DURA VIDA DE L'ELVIRA DE CAL SOBRANO I EL PEPEP

 Quan escolto el bé que es vivia en temps passat, recordo totes les penalitats que van passar els meus avis i els meus pares, també la manca de llibertat que vaig patir sota la dictadura i els anys següents. Però avui recordaré els avis paterns, els avis de casa dèiem.

El Pepet, l'Elvira i el meu pare, Joan.

Les vides dels meus avis paterns, el Pepet i l'Elvira, no van estar fàcils. Ell va perdre la mare, ella el pare abans d'arribar a l'adolescència. No es van esforçar massa a conèixer món, eren veïns de dues cases a la Rambla que llavors feia poc havia deixat de ser una riera.

El meu avi, en perdre la mare, es va fer càrrec de la seva germana amb pocs mesos. Ell amb 8 anys havia de portar-la a peu a Begues, a una dida que l'emmantava. El pare es va desentendre d'ells i va perdre el dot dels fills a les cartes. La fam corria per la casa, on una sardina, un civil, era menjar de festa major, les parts del mig eren per les germanes, la cua i el cap per ell i l'àvia que els cuidava.

Per guanyar-se l'esmorzar havien de sortir al carrer a buscar fems de cavall, un cop a casa l'àvia els podia donar un ou o una mica de llet.

El seu pare, el meu besavi Joaquim, era vidu perseguia a la mare de l'Elvira, la Maria veïna i també vídua. Però aquesta li va fer fàstics i la tragèdia va anar endavant. Amb 17 anys l'Elvira portava al Joan al ventre i es va casar amb el Pepet el responsable. I el Quim va denunciar al seu propi fill per haver deixat embarassada a una menor. El Joan, el meu pare per poc no neix a la presó, però no tot va anar malament, en estar casats i tenir un fill petit, l'avi es va deslliurar de la mili.

L'Elvira encara, nena va ser atacada per un gos rabiós, la vacuna cap al 1913 era molt dura. El seu pare mai ho va superar. Eren de bona família procedent de Batea, cobraven els censos i lloguers de Cal Soberano, però un canvi a les lleis els va deixar sense res. Un dia el meu besavi els va dir, em moro, vaig a veure la família a Barcelona (era el petit de vuit germans), i dos dies després va morir.

La meva àvia, de dol, amb el seu germà, Joan, i cunyada

L'àvia tenia un germà més petit, era l'hereu de Cal Soberano. Ella i la seva mare es van matar a treballar per donar-li estudis i un bon futur. Ell va tenir una bona feina, però la guerra el va enviar a l'exili, i a França va ser un esclau a una granja,

Un dia, el Pepet va anar a treure aigua del pou, i la galleda es va quedar dins. No es va atrevir a dir-ho a l'Elvira i la sogra, tenien un bon caràcter. Elles van anar a parlar amb una somnàmbula, qui va dir que el veí, enfurismat, els havia robat la galleda. Es va armar un bon sidral, i el Quim els va jurar odi etern.

Van haver de marxar del lloc. El Pepet va fer el que més sabia fer, més li agradava i el que més coneixia: treballar i treballar. En pocs anys de jornaler va passar a tenir les seves pròpies terres, es va fer una casa prop de la riera de sant Llorenç, però a l'avi les aigües li feien por de nou van marxar. Finalment, al carrer Major va fer la casa on jo vaig néixer...

Com he dit, res va ser fàcil. I va venir la guerra, els pagesos no entenem de guerres, sols de la defensa de les seves terres, i va ser desertor, vagant pels correus de Catalunya durant anys. Després va venir la "guineu", que el va enamorar i va desitjar estimar, acabant ingressat al Centre Psiquiàtric de Sant Boi, per callar les veus tafaneres del poble. I prop dels 50 el seu cos va dir prou, fins aquí has arribat Pepet, A Riner va trobar un lloc que anava bé per la seva salut, al Miracle jo seria el seu acompanyant.

Aquell dia segurament em volia explicar moltes coses. Recordo l'última parada a la creu de terme que porta a Riner, les seves paraules encara les tinc gravades malgrat ja fa més de 60 anys. El Pepet, el meu avi, em va dir amb to trist: "De conèixer tot el que he passat, tot el que he patit, segurament no ho entendries". Mai m'ho va poder dir, un maleït 21 de novembre ens va deixar, com també ho va fer la meva avio l'Elvira de cal Sobrano.

Amb els avis al Miracle. 

Memòria del Josep Estapé Oriol, de Cal Entonmaco i Elvira Altés Purçet de Cal Soberano.