GAVÀ, HISTORIES I LLEGENDES

  De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques.  Exterior del mercat del Born 1.915-1.925. Fotografia: Ritma. Arxiu fotogràfic de Barcelona. L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí. Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada. Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més...

 Va ser un estimat mestre gavanenc, família de Cal Todo per part de mare, va estar actiu fins a la Guerra Civil. Va viure en una casa dels seus oncles al carrer Sant Nicasi de Gavà. Era conegut carinyosament amb el nom de Joanitu. Dibuix del Joan Mitjans Abans havia quedat d'orfe de pare, i havia hagut d'entrar a treballar al camp amb el seu oncle de Cal Todo, compaginant estudis, feina i les primeres classes que va iniciar tan sols amb 17 anys al carrer Cap de Creus. Acabada la guerra, va ser readmès, segurament per la manca de professorat pel nou règim. Va patir un expedient de depuració que va fer que fos desterrat de Gavà a un municipi del Maresme, on va poder continuar exercint de mestre, però en castellà. També es pot consultar una fitxa de la brigada política social, que el va seguiment, està considerat una víctima per part del Centro Documental de la Memoria Histórica, de Salamanca;  https://buscar.combatientes.es/resultados/Juan%C2%A0/SALAMERO/Amat   Va morir e...

 No tothom tenia per portar un plat a la taula a inicis de segle, la fil·loxera i les malalties derivades de les maresmes del delta havien deixat una població feble i malaltissa. No era igual per tothom, els terratinents i les principals famílies pageses no patien aquestes dificultats, però els petits pagesos i els jornalers passaven molta fam. El meu avi patern va perdre la mare amb 7 anys, amb una germana més gran i una resen nascuda. El pare no es va fer càrrec d'ells, la germana gran, ja en temps de lluir no estava per a res, i ell i l'àvia es van haver de fer càrrec de la família. Per tenir esmorzar, havien de portar abans un cistell ple de fems de cavall. El menjar, llavors, un tros de carabassa o una mica de "tocino" (cansalada), era un àpat. Els ous i el bestiar, era per vendre. L'àvia comprava una sardina, un civil li deien, la penjava a la cuina i era pel diumenge: l'àvia li tocava el cap, el meu avi, la cua, i les dues nenes el tros bo d'enmig....

Alguns bandolers es van poder moure amb certa impunitat pel Garraf i pels camins que s'hi apropaven, per descontrol o la protecció dels senyors barons. La conducta de la gent no sempre va ser de por. De vegades els bandolers eren perseguits per la milícia popular, amb permís de la Pia Almoina com a Senyora de les terres, o per milícies d’altres poblacions que s’endinsen al massís per a trobar els bandolers i els seus amagatalls. Però l’obtenció de l’obligatori permís per part dels Senyors de les terres, era complicat, ja que alguns bandolers actuaven sota les ordres del Senyor d’una jurisdicció. Era necessària l'autorització del senyor per arrestar els sospitosos o inclòs per interrogar-los. Així els bandolers provinents de la baronia d’Eramprunyà, feien les seves accions a les costes de Garraf i es refugiaven a la seva baronia. Per a poder actuar contra ells era imprescindible el permís del baró, cosa que a vegades no era gens fàcil, rarament ho donaven, al ser del seu mateix...

  A partir de Sant Ramon, els pagesos de Gavà no parem de mirar els núvols. Paisatge d'hivern, a les Sorres de Gavà. Pillat a Isabel Viñas i Tarrida. (El pollancre desaparegut) Malgrat tots els enginys dels pagesos per poder treure profit a les fèrtils terres de la Marina gavanenca (Les sorres), quan es posava a ploure amb ganes, les rieres dels Canyars, o les Parets o de Sant Llorenç no donaven l'abast a tota l'aigua i aquesta anava a valls i corredores, que un cop plenes negaven tots els terrenys, i les collites.. a pendre pel sac. A partir de Sant Ramon, s'obria la temporada d'aiguats, en alguna ocasió del Camí Ral de València a la Platja, quedava un gran llac, per on no es veien ni camins, ni particions. Després a l'hivern arribava la Tramuntana (aquí el Vent de Dalt, procedent del NO) i s'ho emportava tot. I tot i això els pagesos estimem la terra. Sorres negades. Agafat a Felipe Recasens Els pagesos assenyalaven a la Murtra com la gran responsable (alg...

Fins finals del segle XIX, Gavà era un poble fosc, els sistemes d'enllumenat preelèctric eren cars i molt poques famílies en podien tenir .  La gent feia els horaris de l'aviram, amb la foscor al llit, i amb el cant del gall a córrer. Sols alguns agosarats sortien a la taverna a fer la xerradeta, a jugar o a jugar-se el poc que tenien. Un besavi meu ho va perdre tot, inclosa l'herència dels seus fills. Però de nit anar pels carrers era un gran perill, pels sots que hi havia.  Sols el guarda-barri es movia pel carrer amb un estri que li donava llum, es movia a la nit pels diferents ravals que conformaven la població. Donava l'hora i despertava la gent a l'hora assenyala, com sabia quina hora era? Molt senzill, els pagesos posaven pedres a la porta, el número indicava l'hora: si eren 6, aquesta era el moment de despertar-los. Però el jovent de llavors ja feia coses pròpies de la seva edat: bretolades. Sovint treien i posaven pedres, creant un malestar general: ...