EL BOSCATER NEGRE

Una llegenda local i una revista que volia fer informació local amb humor, ens porten a aquest nom que ha arribat a nosaltres gràcies a la ploma de l'historiador local Marian Colomé.

LA LLEGENDA

Segons a aquest autor, al final del carrer Sant Pere, per on avui està la plaça Balmes hi vivia llogat un home anomenat Antoni Muret, el lloc era llavors conegut com el raval dels Toda (o Todo).

L'Antoni la llegenda el va transformar en un personatge ferotge, robust, molt alt i de poques paraules, li deien el Boscater Negre. Era a les acaballes del segle XVIII.

Un fill seu un dia va obrir l'aixeta del barril del vi, i el va deixar perdre tot. El pare el va agafar, el va amorrar a l'aixeta d'un altre tona, la va obrir i el va tenir amorrat fins a la mort. Aquesta i altres històries eren explicades a la mainada gavanenca per fer por, "si fas dolenteries, vindrà el Boscater Negre i se t'emportarà.

Josep Campmany creu (1) que més enllà de la llegenda, Antoni Muret va ser un regidor que va plantar cara als barons. Fet que no va ser seguit pels veïns de Gavà, que van transformar el personatge en un desmesurat delinqüent.

LA REVISTA

A mitjans dels anys 80, en crec el 1986, apareixia a Gavà una revista que pretenia ser crítica amb el govern socialista d'en Dídac Pestaña, assenyalant el seu espanyolisme i intentant ridiculitzar la seva gestió amb un humor molt especial.

Un grup de joves locals, propers a ERC i a l'associacionisme cultural de la ciutat, van editar aquesta revista amb informació local i intentant esbrinar que passava de portes cap en dins de l'ajuntament. Molts cops s'hi apropaven prou, altres era pura invenció. A mi em castellanitzaven el nom i deien que era del PSOE, cosa que no m'agradava gens, però tampoc li donava més importància. Altres companys d'ajuntament s'ho prenien pitjor. Es va arribar a dir que jo estava al darrere de la publicació i que era informant, no crec que en Dídac ho creies, però ves a saber. Tenint a l'Antonio Balmón de secretari tot era possible. Va ser temps de mals records per mi, reben per dues bandes, la més dolorosa: la dels meus companys.

Curiosament, van informar de la meva dimissió abans que es produís, en alguna cosa van encertar.

Desconec quan va desaparèixer la revista, pot ser el 1988?, ja no era regidor, ara veig que anys més tard es va crear un blog amb aquest nom, amb una durada molt curta. Sempre he pensat que l'existència d'una revista en català a Gavà era positiva, encara que el contingut no fos brillant, dubto molt que tingués la més mínima incidència electoral. Els polítics a vegades tenim la pell molt fina.

(1) Josep CAMPMANY Guillot. Gavà: 1700-1810, de derrotats a revolucionaris Centre d'Estudis de Gavà.