MORTS A UNA GUERRA QUE NO HAURIA D'HAVER ESTAT MAI.

 86 anys després, i si fem un petit esforç i mirem cap on ens porta l'actual situació de bronca i descredit diari?  Pensar és més complicat que odiar? Estem a temps encara.

Fossa de Gurb. L’1 de febrer de 1939 quatre soldats republicans, fills de Gavà, van trobar la mort a Gurb (Osona). Allí mateix van ser enterrats en una fossa comuna, senyalitzada posteriorment amb una làpida

Ja fa temps estem veient tant a les xarxes com a la vida política com l'insult i la batussa formen part de la vida quotidiana. Negociar, arribar a acords, parlar... essència de la vida democràtica, ha passat a ser considerat com una traïció, i qui ho fa un venut.

No n'hi ha prou, cada dia les notícies falses omplen informatius i pocs cops es rectifica arran que es descobreix l'engany. Un simple tuit especulatiu té més força que una història raonada. Això ja ho vam viure, però s'ha oblidat, o han fet que s'oblidi aquella terrible bogeria que vam viure entre 1936 i 1939, no sols als fronts de guerra, també als pobles. A Gavà malauradament.

Camió blindat per les "Mílícies antifeixistes de Gavà," al front d'Aragó, concretament a Tardienta,

Feia anys que la llei de les pistoles i l'"ordeno y mando" estaven arreu. Feia temps que un "Viva la muerte" tenia més valor que la raó o la intel·ligència. Aquell juliol de 1936 es va iniciar la cacera de l'home, l'odi ompliria cases i ciutats, odi que creiem mort i que ara hi ha qui el torni a alimentar.

A Badajoz, el Guadiana es va tenyir de vermell, a Granada es feia desaparèixer un poeta que mai havia fet cap mal, a Guernica les bombes queien del cel a una ciutat indefensa.

A Gavà els escamots de la FAI mataven gent sense judici, sols amb l'etiqueta de feixista, quan el juliol de 1936 al poble no hi havia falangistes. Si buscaven algú i no el trobaven, mataven al germà, alguns eren morts amb encarnissament. Amb l'etiqueta de feixista hi podia ser qualsevol, com l'alcalde de Gavà, d'ERC o el representant de la Generalitat al poble. Aquest, Josep Soler Vidal, quan estava a punt de ser afusellat, va sortir de l'escamot un que el coneixia: "Aquest no és feixista, no es va casar per l'església", gràcies a això es va salvar.

1953, Josep Soler Vidal a l'exili, Màxic DC

La segona part va ser l'entrada de les "fuerzas de ocupación" per a qui tota la població catalana era roja i separatista, terribles pecats per un exèrcit feixista. Davant el desig de revenja, es van trobar que els causants dels fets de 1936, havien sortit cames perquè us vull. Però era igual. Van agafar unes quantes dones:

"... una de les vexacions més colpidores que se li pot fer a una dona, les hi van arrasar el cap al zero (Segurament els hi van omplir l'estómac d'oli de ricí). Ho van fer davant l'ajuntament. Els plors i els crits d'aquelles pobres dones, encara em ressonen al cap" Alfons Gibert. En aquests casos la humiliació consistia, també, en els terribles efectes de l'oli, que feia defecar constantment a aquelles pobres dones.

Els expedients de depuració van portar a molts gavanencs a presó, sindicalistes i rabassaires són els que més van rebre, els polítics van poder fugir, però l'exili que els esperava va ser també terrible. Un altre grup que va patir terriblement les conseqüències van ser els mutilats de guerra de la república, que sols van tenir la solidaritat veïnal. Els mutilats del bàndol sublevat van tenir tots els honors, com els seus morts.

Alfons Gibert es pregunta que hauria passat si a república hagués guanyat, creu que hauria estat igual. Pot ser sí, però jo vull pensar amb un altre possibilitat: reconciliació. I per evitar un Sant Tornemi. Ara, per exemple, podem començar per aquí, valorar el diàleg i desterrar l'odi. De no ser així prendrem mal.