GAVÀ A LES XARXES (II)

 

Aquesta segona part:  Història del Pepet, l'hereu de ca la Guineu, els bandolers a la Baronia d'Eramprunyà s XVII, origen del carrer Àngel Guimerà, el Quijote a la platja de Gavà.

LA HISTÒRIA DEL PEPET, L'HEREU DE CA LA GUINEU.

El Pepet tenia poc més de 17 anys quan el van cridar per anar al front de guerra. Com prop de 30.000 joves van ser cridats per defensar a la república dels colpistes feixistes. Però van acabar sent carn de canó en una batalla que tan sols va precipitar el final de la guerra.
El Pepet era l'hereu de ca la Guineu, una de les famílies pageses més conegudes de Gavà. Els seus pares l'estimaven amb bogeria, la seva germana, la Quimeta, no era menys. El cor se'ls va trencar el dia que va marxar. Mai més van saber d'ell.

Molts joves van caure al camp de batalla de l'Ebre on van anar mal armats, mal formats i gairebé a una mort segura. Alguns la seva mort va poder ser notificada a la família, altres van poder fugir a França amb un futur incert, altres es van unir al maquis, molts no van tenir temps de travessar l'Ebre.

Els pares mai van saber que havia estat del Pepet, esperaven que com altres hagués fugit a França, temien la repressió si fos del maquis... però res, el silenci absolut. Un dia van anar a visitar a una somnàmbula del carrer Sant Nicasi, i ella va dir que estava viu, que estava emboscat, que esperava l'oportunitat per tornar a casa.

El temps va anar passant, a la Quimeta no la van deixar casar, havia d'esperar al seu germà. El pare va morir i mare i filla van agafar el negre del dol de forma permanent. Un dia, producte del malentès progrés, la seva masia va anar a terra. Mentre els paletes tiraven la casa a terra, mare i filla buscaven les olles on el pare havia amagat peces d'or i plata per a quan l'hereu tornés de la guerra. Sembla que no van trobar res.

La Quimeta al final va trobar un home que l'estimava, ja era molt gran, però la seva capacitat d'estimar estava viva. Però la mare no ho va acceptar i van portar la relació d'amagat. Fins que la mare va morir. Però la Quimeta amb 60 anys era víctima del seu propi passat, i ho podia gaudir amb el seu espós. Va continuar vivint miserablement: havia de guardar-ho tot pel seu germà que segons una somnàmbula continuava viu.

Mentre els pobres ossos del Pepet resten per algun racó més enllà de l'Ebre, va formar part d'una lleva que no havia d'haver estat mai, i d'una guerra que encara menys, iniciada per aquells que a poc a poc van recuperant un poder del qual mai van marxar del tot.

ELS BANDOLERS I LA BARONIA D'ERAMPRUNYÀ

Alguns bandolers es van poder moure amb certa impunitat pel Garraf i els camins que s'hi apropaven, per descontrol o la protecció dels barons.

La conducta de la gent no sempre va ser de por. De vegades els bandolers eren perseguits per la milícia popular, amb permís de la Pia Almoina com a Senyora de les terres, o per milícies d’altres poblacions que s’endinsen al massís per a trobar els bandolers i els seus amagatalls.

Però l’obtenció de l’obligatori permís per part dels Senyors de les terres, era complicat, ja que alguns bandolers actuaven sota les ordres del Senyor d’una jurisdicció. Era necessària l'autorització del senyor per arrestar els sospitosos o inclòs per interrogar-los. Així els bandolers provinents de la baronia d’Eramprunyà, feien les seves accions a les costes de Garraf i es refugiaven a la seva baronia. Per a poder actuar contra ells era imprescindible el permís del baró, cosa que a vegades no era gens fàcil.

Eren anys durs, on la vida no tenia cap preu. Qualsevol podia estar armat amb un pedrenyal , Jaume Codina (1) explica que era una arma curta de foc, utilitzada pels bandolers. Es disparava amb pedrenyer o pedra foguera. Gairebé hi havia més pedrenyals que persones a Catalunya durant aquells temps.

(1) Jaume Codina. “Bàndols i bandolers al Baix Llobregat”

Més:
Bandols i bandolers a les costes de Garraf. 1500-1700. Butlletí del Garraf, febrer 2009.

EL DIA QUE GAVÀ VA BATEJAR UN CARRER AMB EL NOM D'ÀNGEL GUIMERÀ

Feia poc més de 30 dies que s'havia proclamat la república, quan Cristòfol Solé, de Cal Magdaló, va ser anomenat d'alcalde. Presidia un consistori de majoria d'ERC (8 regidors), amb 4 de la Lliga i un d'Estat Català.

Va presidir l'ajuntament fins a la victòria dretana de 1933, sent destituït ja entrat el 1934, amb Josep Lloch de la Lliga com a nou alcalde.

El primer ple celebrat el juliol de 1931 va prendre una important decisió, la construcció d'unes escoles a les Colomeres, que serien conegudes com els Col·legís Nous (Més tard Salvador LLuch).

Una altra resolució va ser passar el pesem per la mort de Santiago Rusiñol feia tot just 15 dies. Era un bon coneixedor de Gavà, on va venir sovint a pintar a la Torre Lluch. També es va oferir pagar el bitllet de tornada als aturats que volguessin marxar, tal era la crisi derivada del crac del 29.

Però aquell dia també es va prendre la resolució de batejar un carrer de la urbanització Serra I Balet amb el nom d'Àngel Guimerà, nom que ja no serà canviat.

Guimerà (1845-1924) fou dramaturg, polític catalanista i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra va unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, va ser un dels màxims exponents de la Renaixença de les lletres catalanes a finals del segle XIX. Va estar proposat pel Nobel de literatura, però al final el va rebre el seu traductor al castellà, Echegaray.

LA DESFETA DE DON QUIJOTE
(A una platja al sud de Barcelona, al baix Llobregat, a Gavà?)

La derrota final de Don Quijote va ser a una platja al sud de Barcelona, pel cavaller de la Blanca Luna (el batxiller Samsó Carrasco). Aquest cavaller li fa prometre a Don Quijote que si acaba derrotat, es retirarà i s’abstindrà d’aventures durant un any. Durant sis dies acaba ferit, i una vegada se sent millor acaba complint la promesa feta. Torna casa seva i poc després mort (havent recobrat la raó).

“ me passé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía,albergue de los estrangeros,hospital de los pobres,patria de los valientes,vengança de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única. Y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre [en sus playas fue derrotado Don Quijote], los llevo sin ella sólo por haberla visto”. ” CAPÍTOL LXXII – 2ª part (1615)

No heu llegit el Quijote? A què espereu?