GAVÀ A LES XARXES

Histôries de Gavà, publicades a les xarxes: La font original Magdalena Trias, les sonàmbules de sant Nicasi, arròs amb rata i un Ford Torracoyons...

 FONT ORIGINAL PLAÇA MAGDALENA TRIAS.

La imatge de la font és de 1985, poc abans de la seva demolició. La foto es va pendre per a la revista BRUGUÉS. La seva publicació va crear una tensió forta, algú a l'àrea de Política Territorial va creure que els de Cultura ho havien fet expressament.... No va ser així.

Magdalena Trias era esposa de Josep Serra i Roca, un dels fundadors de MANUFACTURAS SERRA Y BALET, SA, Es desconeix la causa per la que es va posar el nom a la plaça, Alfons Gibert creia que ella havia pagat la font i l'arranjament de la plaça en temps de l'alcalde Josep Gras i Pagès, un murri segons Gibert, en un ajuntament sense fons. La font és va inaugurar el 1924, per lo que va està dempeus poc més de 60 anys. Avui hi podem veure una rèplica.

Més informació: Brugués decembre 1985, pàgina 14. 

LA SONÀMBULA DEL CARRER SANT NICASI 

Una altra història va afectar una important família gavanenca, propera a la meva àvia Elvira. El Pepet era l'hereu de la casa. Els seus pares l'estimaven amb bogeria, la seva germana, la Quimeta, no era menys. El cor se'ls va trencar el dia que va marxar, tenia tan sols 17 anys. Mai més van saber d'ell.

Va anar a l'Ebre, segurament mal armat, mal format i gairebé a una mort segura. Alguns la seva mort va poder ser notificada a la família, altres van poder fugir a França amb un futur incert, altres es van unir al maquis, molts no van tenir temps de travessar l'Ebre.

Els pares mai van saber que havia estat del Pepet, esperaven que com altres hagués fugit a França, temien la repressió si fos del maquis... però res, el silenci absolut. Un dia van anar a visitar a la somnàmbula del carrer Sant Nicasi, i ella va dir que estava viu, que estava emboscat, que esperava l'oportunitat per tornar a casa.

El temps va anar passant, a la Quimeta no la van deixar casar, havia d'esperar al seu germà. El pare va morir i mare i filla van agafar el negre del dol de forma permanent. Un dia, producte del malentès progrés, la seva masia va anar a terra. Mentre els paletes tiraven la casa a terra, mare i filla buscaven les olles on el pare havia amagat peces d'or i plata per quan l'hereu tornés de la guerra. Sembla que no van trobar res. i el Pepet mai va tornar, malgrat que la somnàmbula els seguia dient: tornarà...

ARRÒS AMB RATA DE LA MURTRA

Una anècdota molt que va afectar el meu avi, el Pepet, cap al 1915.

A inicis del segle XX molts pagesos gavanencs vivien en la més absoluta misèria. La mortaldat entre ells era enorme, tres dels meus quatre avis havien perdut pare o m are. Els nens a molt curta edat ja havien de treballar.

La vida diària del meu avi era aixecar-se aviat i amb un rasclet sortir a recollir fems de cavall. Si no ho feia, no tenia res per esmorcar. Si hi havia sort aquest àpat era un ou cru, si les gallines havien treballat prou. Amb 8 anys li tocava portar a la seva germana fins a Begues a una mainadera que l'enllatava; si es lliurava, li tocava anar a jornal o a ajudar al seu pare a les Sorres.

Els pagesos baixaven amb els carros tan bon punt començava a aclarir-se. Tornaven al caure el dia. El menjar el feien al camp, amb el que tenien a mà. Normalment a l'arròs o a les patates hi tiraven verdures, o algun animal de la zona caçat.

Mai obligaré el dia que el meu avi em va explicar que havia tastat un arròs especial. Un dia va baixar a les sorres a ajudar al seu pare.

Aquell dia el Quim li va donar un arròs, el Pepet em deia que era un plat de molt bon gust. Finalment va preguntar al seu pare:

"Papa avui l'arròs és molt bo, has enxampat un conill?
-No, aquí no és fàcil caçar-los.
-I quina és aquesta carn tan bona.
-He anat a la Murtra i he enxampat una rata.

-Se'm va girar l'estómac."

HISTÒRIA D'UN FORD TORRACOLLONS

El Joan, el meu pare, el dia que vaig néixer no estava casa. Tampoc hi era el dia que va néixer el meu germà, teníem el fotut costum de venir al món en dies que ell li tocava anar al Born.

El 1954 ja no hi anava amb carro i el Paral·lel estava il·luminat. Teníem un Ford de cinquena mà que s'arrencava amb maneta i s'aturava quan més necessitaves que es posés en marxa. Diuen que havia servit al front de Rússia amb la División Azul. Igual llavors havia funcionat millor, o era així de torracollons.

A casa sempre expliquen com el meu entremaliat germà un dia va voler arrancar el camió amb la maneta, per anar a buscar els seus avis que havien marxat a Roma, tindria uns 4 anys. Per sort el Ford era el rei de la mandra a l'hora d'arrencar.

El Ford va ser substituït per un EBRO, el dia de l'estrena a la primera frenada vaig anar contra el vidre i em va sortir un nyap que encara recordo, però aquest camió va ser sempre més fidel, encara que recordo un dia baixant pel Paral·lel sense frens... però aquesta ja és un altra història.