GAVÀ, HISTORIES I LLEGENDES

 El Gavà d'inicis del segle  XX, va patir moltes fams, la fil·loxera va deixar moltes famílies pageses en una situació deplorable. Una mica de cansalada i carbassa, eren menjars gairebé de luxe, però l'arengada ja era una cosa especial, que es guardava per al dia de festa. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1910 a 1915.  Els meus avis tenien entre 8 i 10 anys. Molts nens eren orfes de pare o mare, sense que les institucions poguesin fer gran cosa per ells. Anar a un orfalinat, encara era molt pitjor.  El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria  Ollé . El pare es va desentendre de tots. El  Pepep  amb tan sols 8 anys havia d'aixecar-se aviat, Li tocava recollir fems de cavalls. Després  havia  de portar a la seva germana, la  Pepeta , a Begues a una dona que l' alletava . Ho feia a peu, la mare va morir després del...

A principi del segle XX Gavà era un destí de la burgesia barcelonesa gràcies al tren. Molts tenien la seva residència a Gavà, altres llogaven cases o habitacions, també estaven els que tenien la nostra localitat com a punt de partida camp el Massís del Garraf i el castell de l'Eramprunyà. Fruit d'aquesta activitat econòmica va sorgir la Colònia Amat, prop de la font del Ferro, i l'any 1920 es va inaugurar l'American Lake.  Es tractava d' un ambiciós complex lúdic per a la burgesia que va gaudir de gran popularitat durant els anys vint. El seu promotor va ser l'empresari navilier Arturo Costa Martí (1869-1930), que va adquirir els terrenys a la fi del segle XIX i hi va edificar la seva torre d'estiueig. La seva fortuna procedia d'una important família d'indians. La plaga de la fil·loxera havia deixat a bona part la població pagesa de Gavà en una situació complicada. Alguns petits pagesos van haver de malvendre les terres. Els que van poder continuar e...

Quan una societat abandona el diàleg i el raonament, i es deixa emportar per l'odi, avança cap a un camí d'autodestrucció, on tothom pot ser culpable i víctima. Un camí que cada dia es veu més gent amb ganes de tornar-hi. Fem memòria. Església parroquial de Gavà, cremada a inicis de la guerra civil Els finals dels anys 30 i següents, la vida a Catalunya tenia molt poc valor, algú assenyalava la culpabilitat de qualsevol persona, i, fos innocent o no, podia acabar amb un tret a la nuca o davant d'un escamot d'afusellament. La casualitat el podia significar una mort injusta o salvar-te la vida. Josep Soler Vidal, llavors representant de la Generalitat a Gavà, com va salvar la vida. Un dia venint de Barcelona va ser aturat per un escamot de la FAI, com anava ben vestir van decidir que era un feixista, de res li va servir mostrar els documents que acreditaven qui era, havien decidit que era un feixista i sense judici el van enviar a la paret per ser afusellat. Però un dels...

  El 13 d'octubre de 1957 s'estrenava a Barcelona el film de David Lean, dos anys després els reis em portarien un regal que mai oblidaria.

Fa cents anys, el Nadal s'iniciava per Sant Nicolau, el dia 6 de desembre, el fred ja feia difícil treballar al camp i encara no era temps de poda. Els gavanencs aprofitaven per fer el pessebre nadalenc, i els joves feien de les seves.    Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant desp...

  Quan escolto el bé que es vivia en temps passat, recordo totes les penalitats que van passar els meus avis i els meus pares, també la manca de llibertat que vaig patir sota la dictadura i els anys següents. Però avui recordaré els avis paterns, els avis de casa dèiem. El Pepet, l'Elvira i el meu pare, Joan. Les vides dels meus avis paterns, el Pepet i l'Elvira, no van estar fàcils. Ell va perdre la mare, ella el pare abans d'arribar a l'adolescència. No es van esforçar massa a conèixer món, eren veïns de dues cases a la Rambla que llavors feia poc havia deixat de ser una riera. El meu avi, en perdre la mare, es va fer càrrec de la seva germana amb pocs mesos. Ell amb 8 anys havia de portar-la a peu a Begues, a una dida que l'emmantava. El pare es va desentendre d'ells i va perdre el dot dels fills a les cartes. La fam corria per la casa, on una sardina, un civil, era menjar de festa major, les parts del mig eren per les germanes, la cua i el cap per ell i l...