SÌNDRIA, MELÓ I CARN DE CAVALL
Jo de petit tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi. En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos escanyolit que era jo. Solució: cap al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, fora el peix, li va tocar anar-hi. Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall , tal era el meu estat anímic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja estaven ben durs, segurament eren encara de l' imperi austro-húngar .. Per tallar la carn era necessari unes bones tissores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major , un petit ...